La pintura com a font de descobriment personal.

La línia alliberada, que indaga per ella mateixa l’espai i el contingut.

La concepció màgica de l’art en les cultures dites primitives: es busca convocar i deixar-se dirigir per una certa energia interior, l’energia present en la naturalesa.

En les meves obres té molta importància el buit: el blanc del paper o l’espai monocrom. Ho relaciono amb un cert component espiritual: l’observació buida, el silenci, la saviesa profunda i quieta que he intuït en les meves estades a Senegal.

Casamance, aquesta regió on Àfrica s’expressa en tota la seva esplendor, font inesgotable d’inspiració sensible: paisatges, figures, signes, imatges apreheses, depurades i projectades amb un nou significat, tal com reneixen dins meu.

Per a mi dibuixar, pintar, traçar… significa deixar una marca. La pintura aniria lligada en certa manera a la dansa: l’obra es resol amb els impulsos gestuals, en un moment significatiu de gran intensitat.

L’ús de la tinta xinesa per la seva immediatesa: aconseguir la màxima intensitat expressiva a partir de la reducció, dels mínims mitjans.

Re-constituir un paisatge recordat, traslladant d´una manera directa i immediata l´emoció que aquest provoca.

Més que representar, expressar, suggerir, insinuar, buscar la línia lliure que vertebra i fa néixer els motius subjectivitzats, aprehendre el món per projectar-lo des de l´autofiguració i l’aprenentatge, convertint-lo en un signe dens de significat i vibració.